Els drets naturals dels infants

Els infants tenen establerts els drets dels infants de les Nacions Unides, però el senyor Zavalloni, G. (2009) va estamentar uns altres drets que s’haurien d’aplicar a més dels que ja tenen. Com diu ell mateix, aquests drets van adreçats més de cara als adults que als infants, ja que els infants els tenen molt clars i són els adults els que els ho solen negar. I per tant crec important que nosaltres, com a futurs mestres, els tenguem en compte.

1. El dret a l’esbarjo

Com bé diu Zavalloni,G. (2009) actualment, la vida dels infants està tota planificada, a l’escola tot està organitzat en cada moment un assignatura i una activitat a realitzar, amb la família moltes vegades tenen horaris per fer els deures, activitats extraescolars, entre d’altres coses. Aquest fet el veig reflexat a l’escola on faig pràctiques, al final del dia, els infants si han fet molta feina estan molt més nerviosos i xerradors i moltes vegades els deixam que juguin a racons (joc simbòlic, lego, dibuixar, construccions…) i així els infants es poden desconnectar i simplement pensar amb el seu joc a vegades individual i a vegades col·lectiu, així aprenent a manejar conflictes, desenvolupant l’habilitat de comunicació com també la imaginació.

2. El dret d’embrutar-se

Gairebé sempre tant les famílies com els mestres anam molt en compte a que els infants no es taquin, que vagin alerta a no embrutar-se. Però i perquè no deixar-los? Si no volem que es taqui la roba nova, es pot posar una bata. Basta recordar el gust que passàvem nosaltres al embrutar-nos quan érem petits, bé si som sincera encara dec tenir l’infant a dins ja que m’encanta de pintar amb les mans, jugar amb l’arena banyada,… Si no ho recordes, prova-ho! A més si miram als infants com es poden entretenir fent pastetes amb la terra i una mica d’aigua veurem la importància de que els infants puguin embrutar-se, basta veure la seva cara de felicitat, com també les hores que es pot passar jugant-hi.

3. El dreta a olorar

El senyor Zavalloni ens fa reflexionar també sobre les olors que hi ha actualment, diu que a molts de llocs ja fa la mateixa olor a detergent i que els infants cal que coneguin les diferents olors, per tal de poder reconèixer les aromes de la naturalesa ja que són experiències que l’acompanyaran tota la vida. L’altre dia a l’escola els vaig dur un tronc per tal que vessin els anells de l’arbre i poguéssim contar els anys que tenia i el vaig anar passant per tal que el vessin d’aprop i poguessin manipular-lo. Em va semblar molt curiós que una nina quan el va ensumar es va sorprendre que fes olor a fusta! Per tant, si, estic molt d’acord amb l’autor, amb que els infants necessiten ensumar tot el que puguin per tal de conèixer millor el món on viuen. I gaudir del plaer de l’olor a mar, a terra banyada, a menjar, plantes, fins i tot a pintura o a les pàgines d’un llibre.  

4. El dret al diàleg

Cal que les classe no siguin magistrals, pel que jo he pogut observar a les escoles, la majoria fan participar molt als infants, però és cert que a mesura que es fan grans el sistema canvia i la majoria de les classes són que el professor explica i els alumnes escolten i després fan els exercicis. Pel que fa a la meva experiència dins l’escola on faig pràctiques, donam molt de peu a que els infants s’expressin, tant a nivell de grup-classe, com també entre ells. És cert que quan explicam alguna cosa, com és lògic, feim que els alumnes l’escoltin. Però per exemple si contam un conte no cal cridar l’atenció de ningú ja que els interessa molt, es queden molt entregats a la història que els contes! I després fomentam el diàleg fent preguntes sobre el llibre o que ens contin experiències semblants. 

És cert que moltes vegades els hem de frenar ja que de bon dematí tots tenen coses a contar, sobretot quan venen del cap de setmana, és per això que solem fer conversa sobre això o també a vegades els hi feim escriure. Per altra banda, l’autor també parla de la televisió, opino que ens té massa embovats ja que moltes vegades al arribar a casa en lloc de parlar amb la gent, ens asseiem a davant la televisió i hi podríem estar hores i hores, tant els adults com els infants. Aquest fet és molt trist, ja que lleva temps de conversar, saber coses de l’altre persona, per saber coses de persones fictícies de la televisió o que ni tan sols coneixem.

5. El dret d’utilitzar les mans

Actualment, totes les juguetes que se’ls hi regalen als infants, són industrials, que no requereixen gaire habilitat fina, i que està creada per jugar d’una determinada manera. Però i que s’ha fet d’agafar una capsa, pintar-la, retallar-la i manejar-la amb les mans per tal de construir la jugueta que l’infant vol en aquell moment? S’han acostumat a tenir-ho tot fet i planificat com comentàvem abans, cal que els infant mengin amb les mans, experimentin, sinó al fer-se grans, no sabran ni clavar un clau, ja que de petits no hauran treballat la motricitat fina i ningú els haurà ensenyat a fer-ho. A més cal dir que els infants aprendran molt més si manipulen amb les mans que no si ho viuen tot a través de l’ordenador, una tablet o la televisió.

6. El dret a un bon començament

Amb aquest dret, l’autor es referix a que la Terra de cada vegada està més contaminada, hi ha més problemes i es menja menys sa. Per tant vol transmetre que els infants necessiten un món millor, en lloc de cada vegada pitjor, i també a que puguin disfrutar de sortir a passejar pels parcs, jardins, amb un ambient agradable, sense tanta contaminació, brutor i renou de cotxes…

7. El dret al carrer

Els infants necessiten poder anar pel carrer, jugar als parcs, poder córrer per les places i patinar pels passeig, fet que de cada vegada es veu menys. Això va relacionat amb el dret al diàleg, si els infants no estiguessin tan enganxats a la televisió ni a l’ordenador de ben segur que en veuríem molts més pels carrers jugant com abans es solia veure. A més d’això, cal remarcar que hi ha families que ho consideren perillós, però jo recordo de petita anar a cercar als amics del poble per anar a jugar a la plaça o anar en bicicleta pel passeig, i si nosaltres ho fèiem, perquè ara no es pot fer. Trob que és un plaer que no hauríem de negar mai als infants.

8. El dret a la salvatgia

Aquest dret va molt relacionat amb el dret d’esbarjo, els infants necessiten moments en que no se’ls vigili constantment el que fan i se’ls organitzi tot el que poden o no poden fer.

És a dir necessiten poder ser “salvatges” en alguns moments de la seva infància, cal mirar que no es facin mal, però com bé s’ha dit moltes vegades, dels errors s’aprèn i quan caus, sempre et tornes a aixecar per tant cal deixar-los una mica de llibertat. És cert que cal garantir la seva seguretat, però dins uns límits, ja que sinó els infants arribarien a no poder fer res.

9. El dret al silenci

Al llegir aquest dret, em va sorprendre molt, perquè és ben cert, que en la societat en que vivim sempre hi ha renou de fons, o música i gairebé mai escoltam el silenci. Però si ens aturem a pensar, els moments de màxima tranquil·litat que vivim són aquells en que gairebé no hi ha renous i et pots aturar a “escolar el silenci”, per exemple escoltar els ocellets del camp o les ones de la mar al a platja. Per tant, també és important ensenyar als infants a gaudir dels moments de silenci i que es fixin en petits detalls que amb els altres sorolls no els escoltarien. 

10. El dret dels matisos

Cal tenir clar que en la societat en que vivim sempre hi ha llums artificials que ens enlluernen i no ens deixen veure els matisos que existeixen. Això pot causar que caiguem en el fonamentalisme on vegem les coses només en blanc i negre

Per tant cal remarcar que volem que els infants siguin feliços però si sempre els deim que no poden fer això o no poden fer allò altre, els hi estem llevant aquests drets naturals que l’infant necessita. És per això que cal tenir ben clars els drets que ens proposa Zavalloni i reflexionar sobre ells. 

Carta a un professor novell (Anton Aubanell)

A primer de carrera ens van posar un vídeo que em va encantar i vaig pensar tant de bo el tengui present durant tota la vida. Si som sincera ja no hi havia tornat a pensar, però ara cercant temes per reflexionar al bloc, començant les pràctiques a l’escola, cercar activitats per poder realitzar-les als alumnes he recordat aquest vídeo tan especial. Crec que no cal més reflexió que la que ens transmet aquesta carta de Anton Aubanell, una carta per un professor novell. Una carta que haurien de veure tots els docents, és més que l'hauríem de veure diverses vegades durant la nostra vida professional per tal de no oblidar el que diu i l’esperit que ens transmet. Esper que el gaudiu i que no oblideu mai el missatge que ens transmet.

Què és millor desdoblar o ser dos docents dins l'aula?

Parlant de les pràctiques i aprofitant la reflexió que ens va fer realitzar la mestra, aquí us deixo la meva opinió sobre si és millor desdoblar o ser dos mestres dins l'aula. Cal dir que abans de llegir l’article la meva opinió era que les dues opcions són beneficioses per algunes coses, però també tenen inconvenients.

Per exemple si feim l’opció del desdoblament els dos mestres tendran menys alumnes als quals atendre i per tant podran tenir una mirada més profunda, i a més podran fer activitats més dinàmiques ja que seran menys infants i caldria més participació de cada un. A més cal dir que si necessiten material com per exemple material manipulable podríem tenir-ne menys ja que primer uns podrien utilitzar-los i amb l’altre mestre fer una altre cosa i després canviar.

És cert però que per tal de poder fer desdoblament es necessita un altre espai i a moltes escoles els espais són escassos, però si ho pensam bé, es podrien proposar activitats fora de les aules i anar al pati, jardí o fins i tot al portxe i dur a terme un tipus d’activitats diferents i per tant augmentant la motivació i així canviant l’àmbit de treball.

Per altra banda, si optam per l’opció de dos mestres dins l’aula també seria molt beneficiosa ja que hi hauria dues persones que estarien atentes a les dificultats amb les quals s’enfronten els alumnes. Podrien fer activitats que requereixin dues persones per tal que sigui efectiva i bona de fer. Com també no separarien el grup i per tant la part social i participativa en general, seria major.

Per tant jo crec que la decisió no és dir si és millor desdoblar o tenir dos mestres dins l’aula sinó que jo diria que depèn de l’activitat que es vulgui dur a terme i amb algunes serà millor desdoblar  i d’altres serà millor ser dos mestres dins l’aula. Per això és molt important que hi hagi coordinació i planificació de les sessions per tal d’esbrinar quin tipus d’organització anirà millor i organitzar quines funcions tendrà cada un.

Després d’haver llegit l’article seguesc pensant que les dues opcions són adequades però m’ha fet reflexionar sobre més avantatges de ser dos mestres dins l’aula com per exemple la cohesió del grup augmenta ja que si els separam potser es crea un clima de “separació” entre els dos grups encara que se podria anar canviat els grups per tal d’evitar-ho.

Per altra banda he trobat molt important la reflexió de que si són dos mestres dins l’aula hi ha aprenentatge entre els dos, de la manera d’organitzar-se, de fer, de reaccionar davant situacions inesperades... Per tant és molt beneficiós! Cal tenir en compte els diferents tipus d’actuacions davant dos mestres a una aula. Jo crec que la més optima seria la de treball col·laboratiu on els dos fan de la programació fins a la avaluació conjuntament. Cal esmentar però que per tal de realitzar un bon treball col·laboratiu hi ha d’haver bona relació i motivació per realitzar la feina.

És a dir contestant la pregunta finalment diré que el millor és anar alternant els dos tipus de modalitats i així tenir els beneficis d’ambdues. I per tant cal tenir molt bona organització i complicitat amb la parella per tal de poder donar la millor educació als alumnes.

Reflexions de les pràctiques

A les pràctiques m’he trobat amb un parell d’alumnes que els hi costen les matemàtiques i m’han fet plantejar algunes reflexions que a continuació vos exposaré:

-Un dia em vaig posar amb un parell d’aquests alumnes que els costa sumar i restar i els hi vaig fer una prova per tal d’esbrinar si tenien el concepte de quantitat i en quina fase es trobaven. Vaig observar que quatre dels cinc que tenia, estaven en la primera fase, és a dir que necessitaven tocar els objectes i contar-los un per un per tal d’esbrinar quants n’hi havia (mirar vídeo). La que estava en una fase posterior ja no li feia falta tornar-los a contar tots sinó que a partir del nombre que ja sabia, sumava els altres. És cert però que com que ho havia fet quan ja estàvem tots a la mateixa taula potser tots havien contat tocant per imitació a la primera, per això vaig fer una activitat semblant on els alumnes havien de contar moltes pecetes i després n’hi donava un parell més i li demanava el total i aquí és quan vaig comprovar qui necessitava contar tot una altre vegada o podia retenir el nombre i contar a partir d’allà. Per tant, la pregunta és: Com poden entendre el concepte de sumar si no tenen el concepte de quantitat adquirit?

-Una altre qüestió que cal destacar és que una d’elles he descobert que no es sap els números i per tant la pregunta és: Com pot saber sumar amb els algoritmes si no sap que significa?. Els altres de manera mecànica, desglossant la suma: primer fent les unitats i després les desenes i utilitzant els dits poden arribar a fer-ho, però aquesta alumna en qüestió li costa molt posar els nombres amb els dits imaginau com de difícil ha de ser per ella sumar! A més d’això una vegada feta la suma amb els dits es troba amb la dificultat de que ella amb amb un gran esforç ha verbalitzat que el resultat és quinze però per exemple a l’hora d’escriure-ho a baix de l’algoritme posa 17 ja que no sap com s’escriu el quinze en nombres. Vaig intentar donar-li el truc de mirar per exemple el calendari ja que érem dia 14 idò que miràs com s’escrivia el nombre 15, però és cert que també li costa l’ordre dels nombres així que cal fer una feina anterior. Cal que aprengui primer els nombres i el concepte de quantitat ja que sinó jo crec que serà com fer retxes dins l’aigua.

-Per altra banda també he observat dins l’aula que moltes vegades el problema de que no facin els exercicis bé o no els entenguin, no ve donat perquè no tenguin el coneixement, sinó pel format en el qual se’ls hi presenta. Al llibre que tenen per exemple els hi posa la suma passa per passa: primer els hi col·loca l’algoritme, després a devora hi posa la suma de les unitats i finalment al costat fa la suma de les desenes i queda la suma feta completament. Però moltes vegades això els embulla més i fan la suma les tres vegades ja que no entenen el format.

Tenint en compte aquestes reflexions i vent el desnivell que hi ha dins l’aula potser una bona proposta seria fer sessions més obertes on cada alumne aprengués al seu ritme per exemple amb material manipulable fent racons on es treballassin els diferents conceptes bàsics de les matemàtiques amb diferents nivells així els que els hi costa més, poguessin adquirir el coneixement i els altres poguessin progressar d’una manera més vivencial. 

Com diu Canals, M.A. (2008) la base de tota bona didàctica que ajuda a aprendre és a partir de la pròpia experiència de l’alumne. Tot el que es palpa arriba al cervell. 

Per tant si canviam la manera de fer les matemàtiques i les feim més manipulatives, a més de crear una nova motivació, potser crearíem un aprenentatge més significatiu ja que així com observam a la frase que se li atribueix al filòsof Confuci “escolto i oblido, veig i recordo, faig i aprenc”, els infants aprendran fent. A més serà un manera de que entenguin millor els conceptes, d’una manera més visual i això afavorirà als que tenen més dificultats però també els que van més avançats ja que les activitats seran obertes on de la mateixa activitat es pugui treballar de igual manera però amb diferents dificultats.Per tant anem a manipular, fer, experimentar, per tal de crear conflictes mentals als nostres alumnes i que així aprenguin d’una manera més vivencial!

Tripas - Corazón - Cabeza!

Com ja haureu pogut llegir, a l’anterior entrada vaig parlar sobre una frase que deia: “tripas, corazón, cabeza”, ahir a l’escola va venir a parlar l’autora d’aquesta frase, com també autora de molts de llibres i conferències. Aquesta gran professional es diu Pepa Horno, és una psicòloga que amb una hora i mitja ens va fer reflexionar sobre infinitats de coses a tots els docents i practicants que érem allà.

Gràcies a aquesta xerrada, vaig entendre molt millor la frase esmentada anteriorment. Ens va comentar el significat de cada un dels conceptes i com s’haurien de regular.

• Cabeza: seria la capacitat de raonar, la intel·ligència, la memòria, entre d’altres. Aquest part, és on es centra bàsicament el sistema educatiu tradicional.

• Corazón: es refereix a les emocions, l’entusiasme dels infants com també la sociabilització i relació entre iguals com també amb adults.

• Tripa: seria l’intel·ligència socioemocional, les vivències dels infants que queden al cos tant les bones com les dolentes. Cal que quedi clar que els coneixements vivencials ens inunden el nostre cos, per exemple estar enamorat és un estat vivencial o corporal, com també ho seria que algú ens caigui malament.

Si ens hagués explicat aquests conceptes de manera més tècnica nosaltres hauríem desconnectat (tripa: cervell reptilià, corazón: sistema límbic i cabeza: escorça prefrontal). És per això que com a mestres cal posar exemples que els alumnes puguin entendre fàcilment, amb exemples que hagin pogut experimentar.

Per tal de crear un aprenentatge significatiu cal començar per la tripa, seguir pel corazón i finalment ja arribar a la cabeza, però no al revés! Per tant, cal ficar el cos i vivències en l’educació així fomentant l’exploració, el joc, el moviment físic.

Cal tenir clar que com més alegria, més aprenen els infants (ja que segreguen més serotonina, es senten millor, tenen més energia...). Per això s’ha de fer que els nostres alumnes tenguin ganes de venir a classe, que es divertesquin i siguin feliços dins les nostres aules. Les experiències corporals, generen emocions i finalment hi ha una incorporació cognitiva, és a dir la curiositat i les experiències noves creen coneixement per això s’ha fomentar l’esperit crític i investigador dels infants. 

Finalment dir que cal treballar les emocions tant les anomenades positives (amor, alegria i curiositat) que serien les del cor, com les anomenades negatives (por, ràbia i tristesa) que serien les de la tripa. És important que les experimentin totes, que vagin aprenent a mesura que senten coses diferents ja que les relacions amb la gent són molt importants com també és molt important que els alumnes aprenguin a autoregular les seves emocions i sentiments. Per això crec que és important estar més informat sobre la neuroeducació i poder fomentar una educació millor pels infants, tenint en compre les seves emocions, vivències i sentiments durant tot el curs.